“He volgut visibilitzar les persones amb problemes de salut mental”

La santquirzenca i periodista Herminia Masana ha escrit un nou llibre, Assalt al Saló de Cent (La residència dels embolics), que va presentar fa uns dies a la Biblioteca Municipal. Avui l’entrevistem per conèixer millor aquesta obra plena d’humor, tendresa i mirada social.

D’on sorgeix la iniciativa de crear aquesta obra? Has comentat que t’ha inspirat la teva germana…

Sí. La meva germana, la Conxita, estava diagnosticada d’esquizofrènia i durant uns quants anys va viure en una residència de Barcelona per a persones amb dificultats mentals. Allà s’hi va integrar molt bé, va fer amistats i tenia una certa autonomia. Però tot va canviar quan li van haver d’amputar un peu. En quedar en cadira de rodes, ja no s’hi va poder quedar i va haver de deixar el seu entorn i els seus amics. Aquell moment va ser molt dur, i vaig decidir escriure una novel·la per abordar aquesta realitat.

No volia fer un drama, perquè la situació real ja ho era prou. Vaig optar per l’humor, per una mirada esbojarrada i entranyable. Els personatges estan inspirats en persones reals que vaig conèixer a través d’ella, però convertits en alter egos literaris que viuen una aventura divertida i, en alguns moments, surrealista.

Quant de temps t’ha portat crear-la? És fruit de tota una vida d’experiències?

Em costa calcular-ho perquè ho combinava amb la feina i altres projectes, però aproximadament un any i mig. El procés va ser molt plaent: cada capítol era una aventura i revisar-lo encara més.

Sí que és veritat que la història neix d’anys de vivències amb la meva germana i la seva colla. Gairebé cada personatge té una base real, però “tunejada”: el rondinaire, l’excèntrica, l’aventurer, el hacker, el romàntic… i un director que vol semblar dur però és un tros de pa. També hi ha situacions reals portades a l’extrem, com un segrest increïble o un referèndum que se salta totes les normes, sempre amb un toc d’humor.

Què has volgut transmetre? Hi ha un transfons sobre la salut mental?

Sobretot he volgut visibilitzar aquestes persones. Demostrar que el fet de tenir una malaltia mental no els incapacita per sentir, estimar, decidir o rebel·lar-se davant les injustícies. Si la gent mal anomenada “normal” pot fer-ho, per què no ells?

També he volgut destacar la companyonia i la solidaritat que hi ha entre ells. I reflectir el contrast entre els prejudicis d’una part de la societat i el suport sincer d’aquelles persones que sí que els fan costat.

Estàs pensant a crear alguna altra obra?

Sempre tinc idees al cap. M’agradaria publicar un nou recull de relats curts, perquè la realitat quotidiana és una font inesgotable d’històries. També em tempta el gènere històric, novel·lar la vida d’algun personatge que m’apassioni, o tornar a una novel·la més intimista, en la línia de Paradisos invisibles. Plans no en falten; ara només cal trobar el temps per fer-los realitat.