Joan Pahisa: “Vull buscar sponsors seriosament per tenir un projecte pels pròxims quatre anys”
El jugador de ping pong del Club de Tennis Taula de Sant Quirze acaba de pujar 16 llocs al rànquing mundial de la seva categoria
El palista santcugatenc Joan Pahisa, que juga al Club Tennis Taula de Sant Quize, no podia haver començat millor aquesta temporada. Si al mes de febrer va aconseguir un bronze als campionats d’Espanya de tennis taula per discapacitats que es van disputar a Almeria, a finals de març va completar una bona actuació a l’Open Internacional de Lignano que l’ha fet pujar 16 llocs en el rànquing mundial de la seva categoria, de forma que ara ocupa la posició 44. Membre de la selecció catalana i llicenciat en informàtica, Pahisa prepara ara un projecte a mig termini per als pròxims quatre anys que li permeti trobar sponsors i disputar les competicions més importants, com són els mundials o els Jocs Paralímpics.
- Com valores els resultats de l’Open de Lignano?
- Molt positivament, perquè abans d’anar a Lignano havia entrenat bastant poc. Havia estat d’Erasmus, i només feia un mes i mig que havia tornat als entrenaments. No vaig obtenir cap medalla, però vaig guanyar més partits que les altres vegades i, per tant, vaig fer més punts que em van fer pujar unes quantes posicions, o sigui que estic molt content.
- Vas anar a aquest campionat amb la selecció catalana, tot i que també jugues a competicions de club.
- Sí, jugo tant amb discapacitats com amb no discapacitats. Amb els últims jugo a les lligues territorials amb el Club Tennis Taula de Sant Quirze, i en aquests moments estic competint a segona. Després, també jugo a competicions de minusvàlids, i aleshores és quan vaig a campionats d’Espanya i a opens internacionals amb la selecció catalana.
- Consideres que aquesta està sent una bona temporada?
- Vaig començar la temporada just al febrer. Tot i això, ja vaig tenir els campionats d’Espanya aquell mes. Vaig quedar tercer, tot i que tampoc m’ho esperava, i l’Open de Lignano també ha estat molt positiu, o sigui que de moment està sent una bona temporada.
- Quins reptes et planteges per a la resta de l’any?
- Volia participar a més competicions internacionals. El problema és que la selecció catalana em paga una a l’any, i per a la resta, has de buscar sponsors o pagar-te-les tu. Per tant, ara vull començar a buscar bé sponsors i, si no, em pagaré jo una competició. M’estic mirant una a la Xina pel juliol i una altra a Anglaterra pel setembre. A l’octubre hi ha els campionats d’Europa, però per participar-hi t’has de classificar, i per això has d’anar a uns quants tornejos per aconseguir punts, i ara per ara ho veig complicat.
- Quins són els requisits per participar-hi?
- Pels europeus has d’estar entre els 25 primers del món, i tant pels mundials com pels paralímpics, entre els 16 millors.
- Et veus als Jocs de Londres 2012?
- Hi voldria anar, però ho veig complicat perquè aquest és l’any de classificació i, per estar entre els 16 primers, abans has hagut d’anar a moltes competicions per tenir prous punts. Per això, vull buscar sponsors seriosament de cara a tenir un projecte pels pròxims 4 anys per poder anar als propers Jocs.
- Quin cost aproximat té participar en un d’aquests campionats?
- La inscripció, amb l’allotjament inclòs, val entre uns 450 i uns 550 euros per a cinc dies de competició. A això se li ha de sumar el bitllet d’avió. Per tant, al final has de pagar entre 700 i 1.000 euros.
- Trobes difícil aconseguir un sponsor?
- És molt complicat. A més, amb la crisi, l’esport per a discapacitats no és una cosa que cridi molt. Dins de la meva categoria, sóc un jugador bastant espectacular, perquè no hi ha gent tan baixa com jo competint. Aleshores, vull jugar una mica amb això per fer vídeos i un bon material per poder presentar-me.
- També escrius les teves pròpies notes de premsa.
- Sí, escric notes de premsa i les envio a Sant Quirze, Sant Cugat i les zones per on més em moc.
- Els resultats que vas aconseguint deuen ser fruit de moltes hores d’entrenament.
- Aquest és el cinquè any que jugo a nivell de competició i que entreno seriosament. A més, l’any passat vaig entrar a la selecció catalana i vaig començar a entrenar al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat tots els dies de la setmana. Aquest any no m’exercito tots els dies perquè ho estic combinant amb la universitat. Entreno entre tres i quatre dies a la setmana. Són moltes hores i bastanta dedicació.
- Com compagines l’esport i la universitat?
- Una mica com puc. A la universitat vaig de matins i alguna tarda; estic fent un màster que té a veure amb informàtica i idiomes. Tractem aspectes com la traducció automàtica o el reconeixement de veu. Per tant, entreno a les tardes excepte els dies que he d’estudiar. L’únic secret és la dedicació.
- Recordes què és el que més et va motivar a l’hora de començar a practicar el ping pong?
- A mi sempre m’han agradat molt els esports. Primer feia natació de competició, però vaig haver de plegar per uns problemes a l’esquena, i vaig haver de buscar un altre esport. A l’institut teníem uns crèdits variables de tennis taula. Jo sempre hi havia jugat damunt d’una cadira, perquè no arribava bé a la taula i creia que no podria jugar dret, però el professor d’educació física, que havia jugat a ping pong, em va proposar que deixés de jugar sobre la cadira. A partir d’aquí em va començar a agradar i, de mica en mica, vaig anar buscant algun lloc per entrenar, tot i que no va ser fàcil, fins que vaig arribar al CTT Sant Quirze.
- Quin paper creus que juga l’esport en les persones que tenen alguna discapacitat?
- Crec que és bastant important, perquè hi ha moltes persones amb discapacitat a les quals els costa sortir i moure’s. Aleshores, l’esport és una bona manera de conèixer gent, mantenir-te en forma i estar actiu. Et pots prendre l’esport com una activitat de lleure, de competició o de rehabilitació.
- L’esperit de lluita i de superació de l’esport pot ajudar en altres àmbits del dia a dia?
- Sí, es pot aplicar. Per a les persones que han patit un accident, l’esport és una manera de tornar a entrar a l’àmbit social i evitar quedar-se tancats a casa. De tota manera, a vegades des de fora es veu com que hi ha un gran esperit de superació, i està molt bé donar aquest missatge, però les demés persones que fan esport també s’ho estan currant. Potser una persona amb discapacitat ha de treballar més, però l’esport és una cosa més per fer el que fa tothom i sentir-te una persona normal.
- Molts esportistes critiquen que fora dels esports majoritaris com el futbol i el bàsquet, no hi ha prou suport.
- Practico un esport minoritari i, evidentment, hi ha poc suport. La selecció catalana fa el que pot, però deixant de banda les federacions, als mitjans de comunicació i els patrocinadors els costa molt més introduir-se en esports minoritaris que no pas en els que surten cada dia per televisió.
- Per tant, calen més ajudes?
- Crec que s’haurien de promocionar molt els jugadors joves, perquè un dels grans problemes que té l’esport per a discapacitats és que la gent pot estar jugant durant més temps que a l’esport per a no discapacitats. Per exemple, en el ping pong amb cadira de rodes, si el jugador manté els reflexes, pot seguir jugant encara que tingui 50 anys. Aleshores, la gent es perpetua i als joves els costa molt començar perquè, a més, només reben ajudes un cop ja han aconseguit medalla al campionat del món o als Jocs Paralímpics.