"El cervell juga una part important en el càncer"

La Gemma Guzmán i la seva, mare, la santquirzenca Maria del Carme Costa, no només han compartit uns anys residint al municipi fins que la Gemma es va traslladar a Tortellà, sinó també el càncer de mama. Ambdues són les protagonistes del documental d’Alex Mas Alcoberro, “Mama”, emès al Ciència Ficció de 3Cat, amb una audiència de 106.000 persones, el 4rt programa més vist de la cadena. Avui la Gemma ens explica la seva experiència.

Com heu rebut l’impacte tan alt que ha tingut “Mama”, projectat amb motiu de La Marató?

Molt satisfetes. Una vegada vam fer el documental el vam inaugurar al febrer d’aquest any als Cinemes Tuset de Girona, havent de repetir el passi perquè es van esgotar les entrades. Després del passi vam fer uns col·loquis on participava la meva oncòloga. En aquell moment ens vam veure amb la necessitat de projectar-lo més enllà, i el vam portar per diverses poblacions de Girona, amb molt ressò mediàtic. Finalment, l’Alex va encertar a presentar-lo al Sense Ficció per La Marató.

 Com ha estat la teva experiència, en quin moment t’assabentes que tens càncer?

 Cap a finals  d’octubre del 2021 vaig passar totes les proves ginecològiques sense cap sorpresa, tot va sortir bé. Al mes de novembre el pit dret se’m va començar a inflar i a fer un mal horrible. Al principi em van dir que era mastitis, però després de tres tractaments diferents allò continuava avançant. Tot i això a les ecografies no es veia res. A finals de desembre em van fer una biòpsia i va sortir el resultat: Càncer de mama inflamatori HERZ 2 positiu, un càncer poc freqüent i molt agressiu.

El 31 de gener ja estava connectada a la màquina de quimioteràpia de l’Hospital Trueta  i al cap d’un any, quan encara no havia acabat el tractament d’immunoteràpia, vaig tenir uns mals de cap insuportables. Els resultat va ser metàstasi al cervell de 6 lesions en diferents punts. A banda de la quimio vaig rebre radioteràpia i ara ja és quimio per a tota la vida.

El càncer de la teva mare ha estat diagnosticat després del teu?

Just quan feia un any després del diagnòstic de metàstasi al cervell, del mateix tipus que jo. Però sense ser inflamatori. El d’ella, per sort, ha estat menys complicat.

 Com és viure amb el càncer cronificat?

Aquesta pregunta em fa una mica de por quan me la fan, perquè no vull menysprear la gent que no viu com jo, només vull parlar de com ho visc jo personalment. Crec molt que el caràcter ho fa tot. Jo soc molt resilent, i evidentment que no és fàcil; però si ets positiu les coses surten millor, el cos no pateix tant d’estrès quan creus que tot anirà bé. He après que les coses han canviat però no ha de ser pitjor, fas coses que abans no podies fer i ara les valores més.

Jo soc molt feliç perquè al final estic viva i tinc un pronòstic molt bo, i tinc uns metges increïbles. Tenim la sort de tenir ICO a Catalunya, tenim els millors tractaments i els millors professionals.

Cada 3 mesos em fan un TAC i una RM, és a dir, estic molt controlada. Així que quan sé el resultat tinc tres mesos més de vida sense preocupacions i  aprofito per viure la vida gaudint-la  moltíssim. Tinc una filla sensacional, una gran parella al meu costat, els pares, la germana... tots hi són sempre; amics que em fan gaudir. Què més puc demanar?

 Quines limitacions t’han comportat patir càncer?

 Les limitacions te les poses tu. Ara que ha passat un any des que vaig gravar el documental us diré que torno a anar en bici, camino vuit quilòmetres al dia, viatjo, no paro de fer coses, jo no m’he posat mai límits. Si vols, a poc a poc ho aconsegueixes, i si mirem les coses positives…He fet un documental i sé que ajudo moltes persones a superar moltes pors i això és el més gratificant.

 Com enfoques la teva vida actualment?

Llevant-me cada matí, donant gràcies per estar viva gaudint d’un altre dia. I esperant totes les coses boniques que em passaran aquell dia. I la veritat és que soc molt feliç. Visc el present i fent-ho d’aquesta manera  ho gaudeixo més. La vida ja s’anirà enfocant sola.

 El suport familiar ha estat clau?                              

Crec que es parla poc d’aquest tema. El cuidador i la gent que ens envolta són importantíssims, però cal una comunicació recíproca.

A mi no m’agradava que em planyessin, no m’ha agradat mai, em fa sentir inútil. Has de mostrar com et sents i com vols que t’ajudin, ells van molt perduts i són situacions noves i no saben com actuar. Si tractes el tema amb normalitat i tu ets qui portes el timó ells ja aniran aprenent a formar part del teu dia a dia i de la malaltia.

Què li diries a algú que acaba de ser diagnosticat de càncer, especialment de càncer de mama?

Primer de tot, avui dia el càncer de mama és uns dels càncers amb menys mortalitat. És important saber el pronòstic. Si els diuen que el pronòstic és bo….TRANQUILS que tot anirà be. No treure importància al tema dient que no és dur, però jo aconsello diverses coses amb la meva experiència.

La primera, és que siguin positius. El cervell juga una part important en les malalties.

Durant els tractament intenteu estar el més actius possibles, caminar cada dia una estona va fantàstic, puja les defenses i descansareu millor a la nit, ja que és molt important dormir.

 La dieta ha de ser bastant vigilada, aneu a un professional de la nutrició que us ajudarà. Jo he tingut moooooolta sort que tinc la meva germana que és Nutricionista i que m’ha portat i m’està portant aquest tema.

Tingueu vida social, aneu a passejar amb amics, amb el gos, però no feu del sofà un lloc permanent.

Parleu-ne molt. Si teniu fills expliqueu la veritat, compartiu la malaltia, aconseguireu un vincle especial i ells no tindran por ni els hi quedaran traumes.

Balleu, rieu, fluïu, viviu cada dia amb alegria perquè això a les cèl·lules del nostre cos els hi encanta i les fan més fortes (ja tenim estudis científics que ho demostren).

I sobretot, penseu que això no dura per sempre, que després podreu recuperar tot el que hem hagut de deixar aparcat durant un temps.

 Què feu a l’Oncolliga? 

Un cop et diagnostiquen la malaltia, has de pensar que el teu oncòleg no és el teu psicòleg i tu necessites molta ajuda perquè tot és molt nou. Aquí és on entren les fundacions com Oncolliga Girona, Oncolliga, i totes les que es dediquen a ajudar al malalt de càncer.

Jo us puc dir que oferim A Girona,que no hauria de ser gaire diferent a Oncolliga demarcació Barcelona .Oferim serveis de Psicologia al malalt i acompanyants, banc de perruques , fisioteràpia a domicili, estètica oncològica, marxa nòrdica, tallers artterapia, servei de nutrició, tallers de ioga, assessorament legal, neteja de la llar, préstec de material ortopèdic, llits articulats etc….

Finalment, volia mostrar la meva gran admiració a tot el món de la sanitat, especialment al sanitari oncològic, que vetllen per nosaltres amb el millor somriure.